Història d'Unió Democràtica de Catalunya
El naixement d'Unió Democràtica de Catalunya s'esdevingué en un moment de profunda ruptura social entre dretes i esquerres tant a Catalunya com a l'Estat espanyol, el mateix any en què es proclamà la República i poc després de la separació Església-Estat. Hereus d'una tradició iniciada amb Balmes i continuada per Torras i Bages, els fundadors d'Unió provenien d'una tradició catalanista per la qual el carlisme havia deixat de ser un instrument útil atesa la seva poca consciència autonomista.
Dues van ser les vies de naixement d'Unió: el Manifest fundacional, que va veure la llum a les pàgines d'El Matí el 7 de novembre de 1931, i el Pacte de Sant Sebastià, en el qual Catalunya fou representada per dues persones: Manuel Carrasco i Formiguera i Jaume Aiguader. Lluny de l'esperit de creuada que inspirava bona part de la dreta catòlica d'aleshores, els autors del Manifest fundacional eren homes que entroncaven amb la tradició del catalanisme catòlic intel·lectualment obert i fermament nacionalista. Lluís Vila d'Abadal, Joan Baptista Roca i Caball, Pau Romeva o Maurici Serrahima, eren alguns dels signants del Manifest que, estructurat en nou punts, perseguia tres grans objectius: la renacionalització de Catalunya, entenent la nació com un fet dinàmic, la democratització, entenent per democràcia quelcom més que un simple mètode, i l'orientació de la societat catalana en el camí que li proporciona els valors d'inspiració cristiana.
La segona via de naixement d'Unió deriva del Pacte de Sant Sebastià amb el qual la intel·lectualitat castellana sol·licità la presència catalana. D'aquesta manera Catalunya es va integrar en el canvi de règim de la Monarquia a la República. Manuel Carrasco i Formiguera, aleshores en representació d'Acció Catalana, defensà la tesi segons la qual per als catalans era prioritari el reconeixement dels nostres drets nacionals, tesi que fructificà i permeté el suport català al pacte.
Ben poc després de la redacció de la Constitució republicana i de l'Estatut de Núria, i davant de determinades accions d'Acció Catalana, Carrasco i Formiguera, Coll i Alentorn i altres decidiren ingresar a Unió Democràtica de Catalunya.
Lluny de la fàcil demagògia de dretes i esquerres, i en un context de profunda divisió social, Unió es fonamentava sobre els tres principis fins ara esmentats, per la qual cosa no fou mai un partit de masses com ho eren Esquerra Republicana de Catalunya o la Lliga.
El partit va ser representat al Parlament de Catalunya per Pau Romeva i a les Corts Constituents per Manuel Carrasco i Formiguera.
Romeva, davant el Parlament, aconseguí força correccions en l'elaboració de la Llei de contractes de conreus. Des del punt de vista d'Unió, la propietat no es justificava pel dret de la possessió de l'individu, sinó per l'ús que aquest en faci com a mitjà de subsistència de la pròpia família, perquè en treballar-la dóna un benefici per a la societat.
Carrasco i Formiguera defensà valentament l'Estatut de Núria a les Corts espanyoles constituint un altre exemple de la fermesa ideològica dels fundadors d'Unió. Partint de la premissa que l'Estatut havia estat aprovat pel poble català, Carrasco entenia que les Corts no podien limitar-ne el contingut. Aquesta actitud comportà la seva expulsió de la Minoria Catalana al Congrés, llavors presidida per Lluís Companys.
Unió desaprovà la sublevació del 6 d'octubre i mantení una posició nítida en defensa dels valors democràtics i el diàleg, va fer tots els possibles per evitar la divisió del país en dos blocs antagònics. Durant la guerra civil, el partit es mantingué fidel a les institucions catalanes i democràtiques, però manifestà clarament la seva oposició a la política que se seguia. A Catalunya foren assassinats molts dels seus afiliats.
Un cop esclatada la Guerra Civil, Manuel Carrasco i Formiguera que havia sortit en defensa d'alguns ordres religiosos, va haver de fugir de Catalunya a causa del moviment anticlerical. Carrasco fou empresonat i executat per l'exèrcit franquista a Burgos el 9 d'abril de 1938, pel seu patriotisme català. Les seves darreres paraules davant l'escamot d'afusellament poden ajudar-nos a comprendre quin era l'esperit d'Unió: "El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: Visca Catalunya lliure ! Jesús, Jesús !".
I si Carrasco moria assassinat, homes com el Dr. Lluís Vila d'Abadal intentaven desesperadament reconduir la República. Des de dins del país els uns i des de l'exili els altres, la gent d'Unió veien com l'Església es decantava progressivament cap a l'altre bàndol.
Des del començament del 1941 el partit s'organitzà en la clandestinitat. A partir del 1944 formà part de tots els organismes de coordinació de l'oposició democràtica al franquisme que començaren a formar-se. Paral·lament, es coordinà amb altres partits democràtics d'inspiració cristiana de l'Estat espanyol i s'integrà a les Unions Europea i Internacional Demòcratacristianes.
Durant els quaranta anys de dictadura del general Franco, Unió mantingué en la clandestinitat l'esperit nacionalista. Actituds com la de Miquel Coll i Alentorn en són una mostra clara. Empresonat sis vegades, Coll i Alentorn féu costat al clandestí Sindicat Democràtic d'Estudiants i als obrers que es manifestaren el juny del 1973, o bé el trobem al costat de Jordi Pujol durant els fets del Palau de la Música, que els conduiren a la presó. D'aquest període, cal destacar-ne els cursos d'Història de Catalunya que impartia clandestinament arreu del país.
Fou un dels primers partits en celebrar el seu congrés a la mort del dictador. En el decurs d'aquest VI Congrés les disputes internes entre l'ala més progressista i catalanista que s'ubicava en el centreesquerra i els partidaris de crear un gran centre català en coalició amb la UCD, comportaren la sortida d'aquests darrers, amb el conseqüent abandó del llavors president del Comitè de Govern, Anton Canyelles.
Unió acudí a les primeres eleccions legislatives del 15 de juny del 1977 en coalició amb el Centre Català, formant la Unió del Centre i la Democràcia Cristiana i obtenint dos escons.
El 19 de setembre del 1978 signà un acord d'entesa amb
Convergència Democràtica de Catalunya. Des d'aleshores, ambdós
partits han format llistes electorals conjuntes, constituint els
governs de la Generalitat i seguint una línia d'actuació comuna
tant a les cambres legislatives com en l'acció de Govern.
En les primeres eleccions autonòmiques, celebrades el 20 de març de 1980, la coalició va ser la força més votada. Unió obtingué 8 escons al Parlament i la vicepresidència primera de la Cambra i, en formar govern, va ocupar les conselleries d'Adjunt a la Presidència, Justícia i Treball.
En les eleccions legislatives del 28 d'octubre de 1982, Unió aconseguia 4 representants a les cambres de Madrid, i la coalició Convergència i Unió guanyava cada dia més confiança de l'electorat català; en les eleccions municipals celebrades el 8 de maig del mateix any havia obtingut uns magnífics resultats, que la situaven com a tercera força municipal de Catalunya.
Però la coalició CiU triomfava definitivament en assolir la victòria a les eleccions al Parlament de Catalunya del 29 d'abril de 1984. Aconseguia folgadament la majoria absoluta de diputats a la Cambra, setze dels quals eren militants d'Unió Democràtica.
Aquest triomf va facilitar a Unió l'accés per primera vegada a la presidència del Parlament de Catalunya, que se li va concedir al nostre insigne Sr. Coll i Alentorn, que va ocupar aquest càrrec en la segona legislatura. Des d'aleshores hem tingut la màxima responsabilitat institucional de la coalició a la cambra. Durant la tercera i la quarta legislatures ha estat presidida per en Joaquim Xicoy i actualment, en la sisena legislatura, és presidida per en Joan Rigol i Roig.
Des de la recuperació de la nostra autonomia, Unió ha renovat en totes i cadascuna de les convocatòries electorals la coalició amb CDC. En els diversos governs, Unió ha ostentat la responsabilitat en les Conselleries d 'Adjunt a la Presidència, Cultura, Comerç Consum i Turisme, Ensenyament, Treball i Justícia, aquests dos darrers departaments de forma ininterrompuda fins a l'actualitat en què també és responsable de la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals.
En els diversos Governs, Unió ha tingut i té diputats al Parlament de Catalunya, al de l'Estat espanyol i a l'Europeu, on està integrat al Partit Popular Europeu. Actualment Unió compta amb nombroses alcaldies arreu de Catalunya i més de vuit-cents regidors.
Josep Antoni Duran i Lleida és des del 1987 el president del Comitè de Govern, òrgan executiu del partit. El Consell Nacional d'Unió -màxim òrgan entre congressos -és presidit per Ignasi Farreres i Bochaca.